Hitzak
Imagen: Sex Pistols
Escuchando: Nirvana - About a girl
Hitzak
La Maria i jo havíem quedat per predre alguna cosa al bar que hi ha a la cantonada del carrer de casa seva. Era el moment, no podia esperar-me. Havia de dir-li tot el que sentia, ja no aguantava més. Vaig estar molta estona preparant-me; volia que ella sen duguès una bona impressió de mi. Potser ja la tenia, però era millor asegurar-se de que això, com a mínim, no fallaria. Vaig dirigirme al bar. Caminava pensatiu. Potser ella mestimava però esperava que jo li digués primer el que sentia. Potser també tenia por com jo. I si no era així i em refusava? Com quedarien les coses? En aquell moment vaig pensar ràpidament en una excusa per no quedar malament del tot amb ella, si es que no mestimava, si es que no volia estar amb mi. I si li deia que era una broma? No, no, això no podia ser, seria massa covard i bastant estúpid. I si li explicava tot el que havia sofrit pel seu amor? No, encara menys. Seria obligar-la a estimar-me, i a més, això no canviaria res, seria pitjor. Potser mhauria de resignar. O potser no. Va sonar el telèfon mòbil. Era ella. Volia dir-me que ella també tenia que parlar amb mi, que em preparés. Vaig querdar sobtat. Mestimava, estava segur. Li vaig preguntar que era el que passava. No mho va voler dir. Però les seves últimes paraules al telèfon mho van deixar molt clar: testimo, ara ens veiem. Potser aquestes paraules van sortir de la seva boca sense voler, o potser ho va fer expressament, perque com jo, no aguantava més. Això no ho sabré mai més. La Maria haurà desperar. Un cotxe va creuar-se al meu camí mentre arribava al bar. No vaig poder dir-li que lestimava. No vaig poder alliberar el meu cor; ara visc aquí, a la ment dun noi que tampoc sap com fer-ho amb paraules.
Lo he escrito hoy... podría presentarlo para "els Jocs Florals" de mi Insti, pero va a ser que no...
Escuchando: Nirvana - About a girl
Hitzak
La Maria i jo havíem quedat per predre alguna cosa al bar que hi ha a la cantonada del carrer de casa seva. Era el moment, no podia esperar-me. Havia de dir-li tot el que sentia, ja no aguantava més. Vaig estar molta estona preparant-me; volia que ella sen duguès una bona impressió de mi. Potser ja la tenia, però era millor asegurar-se de que això, com a mínim, no fallaria. Vaig dirigirme al bar. Caminava pensatiu. Potser ella mestimava però esperava que jo li digués primer el que sentia. Potser també tenia por com jo. I si no era així i em refusava? Com quedarien les coses? En aquell moment vaig pensar ràpidament en una excusa per no quedar malament del tot amb ella, si es que no mestimava, si es que no volia estar amb mi. I si li deia que era una broma? No, no, això no podia ser, seria massa covard i bastant estúpid. I si li explicava tot el que havia sofrit pel seu amor? No, encara menys. Seria obligar-la a estimar-me, i a més, això no canviaria res, seria pitjor. Potser mhauria de resignar. O potser no. Va sonar el telèfon mòbil. Era ella. Volia dir-me que ella també tenia que parlar amb mi, que em preparés. Vaig querdar sobtat. Mestimava, estava segur. Li vaig preguntar que era el que passava. No mho va voler dir. Però les seves últimes paraules al telèfon mho van deixar molt clar: testimo, ara ens veiem. Potser aquestes paraules van sortir de la seva boca sense voler, o potser ho va fer expressament, perque com jo, no aguantava més. Això no ho sabré mai més. La Maria haurà desperar. Un cotxe va creuar-se al meu camí mentre arribava al bar. No vaig poder dir-li que lestimava. No vaig poder alliberar el meu cor; ara visc aquí, a la ment dun noi que tampoc sap com fer-ho amb paraules.
Lo he escrito hoy... podría presentarlo para "els Jocs Florals" de mi Insti, pero va a ser que no...
5 comentarios
Kaa -
Quiara -
aunq menua m....los ultimos!
Bunny -
petalo -
Raquel -
Puedes añadir una descripción haciendo click en "Añadir bitácora".
Gracias